Marató de València - La cirereta del pastís

.

La preparació

Després del fiasco de Sevilla d’intentar atansar-me a les 3h10’ vaig començar a pensar en València com a opció per fer el següent intent. La planificació específica no comença fins a finals d’agost pel que dedico l’estiu a preparar i córrer alguna cursa de trail, i aprofitar per intentar convèncer algun company per acompanyar-me a València. Finalment l’Alex i el Josep cauen en la temptació, encara que no vaig tenir que insistir gaire (jejeje).

Com a “bon” atleta popular, sóc dels que em faig els meus plans d’entrenament a mida i aquesta vegada decideixo seguir-ne un que va preparar al seu dia l’Arnau. Sembla exigent però assequible. Les primeres setmanes d’entrenaments les fem de forma una mica anàrquica, cadascú pel seu compte, fins que a principis de setembre fem la Cursa de la Diada de Térmens, més que res per saber exactament on som, i els 42’ que faig em  diuen que no estic malament com a punt de partida, però que encara queda molta feina per fer.

A partir d’aquí començarà el que ha estat el verdader premi d’aquesta marató, que no és cap altre que l’haver compartit entrenaments amb l’Alex i el Josep. Ens ho hem passat molt bé durant tota la preparació, patint i gaudint, diria que a parts iguals, amb setmanes molt dures de molts kilòmetres, series interminables, rodatges tranquils i no tant tranquils :P

Devíem estar fent les coses bé, perquè a la Mitja de Mollerussa, que era la cursa que havíem triat com a test per a la marató, aconseguim fer marca personal (1h26’50’’) i acabar-la amb molt bones sensacions. Però sembla ser que en tota preparació d’una marató no pot faltar un “bajón” de moral i aquest ens arriba una setmana després de Mollerussa, en el meu cas degut a unes petites molèsties al isquio que fan que tingui que parar de córrer uns pocs dies. Afortunadament el “bajón” no dura gaire i un parell de bons entrenaments i, sobre tot, un impressionat test de Gavela deu dies abans del dia D, ens donen les forces necessàries per tenir la sensació que arribem, al menys en el meu cas, millor que mai.

Viatge a València

Com ja ve essent una tradició, aprofitem l’excusa de la marató per fer una sortideta familiar i visitar la ciutat. A més a més, aquesta vegada l’excusa és doble, doncs la dona i el cunyat aprofitaran i correran la cursa de 10K que fan paral·lelament a la marató.

(Aprofito per fer un incís i donar públicament les gràcies a la meva família, tant pels ànims el dia de la cursa com per suportar-me durant tota la preparació. Sense el seu recolzament no seria el mateix :P)

Dissabte anem directament a la fira del corredor a buscar el dorsal i, de pas, conèixer en persona dos companys, un de Vigo i l’altre de Múrcia, que fins ara només coneixia a través d’un fòrum de running. Només baixar del cotxe podem comprovar que les prediccions meteorològiques que pronosticaven un vent considerable no han fallat, i el més preocupant és que la previsió per l’endemà és encara pitjor. Poc a poc anava apoderant-se de mi una mena de frustració perque pensava que això ens podria arruïnar la cursa.

Després de fer la corresponen càrrega d’hidrats a un restaurant italià, vam aprofitar la tarda per donar un tomb per la ciutat i tastar alguns dels productes típics valencians com ara uns fartons remullats en una bona orxata o uns bunyols de carabassa. 

Per sopar un bon plat de macarrons ja a l’aparthotel, i a dormir aviat. No se si serà perque estava conscienciat que degut al vent no sortiria una bona cursa o per la experiència, encara poca, que ja tinc en això de les maratons, però la veritat es que vaig dormir molt millor del que em pensava que ho faria.


La cursa

Em desperto cap a les 6.00h del matí i comprovo amb sorpresa que de moment no bufa gens d’aire (tal i com havia pronosticat el Marc la nit anterior ... està clar que teníem que haver fet cas a la veu de l’experiència :P)

Un cop esmorzat i acabats els preparatius marxo cap a l’hotel del Josep i l’Alex, des d’on anem caminant cap a la zona de sortida. Arribem amb prou temps d’antelació, però no comptàvem amb el punt més caòtic de tota la organització: la zona del guarda-roba i l’accés als calaixos de sortida. Corredisses cap aquí i cap allà per tal de poder deixar les bosses i una mica de desconcert per trobar l’entrada als calaixos de sortida, i per acabar d’adobar-ho, el Josep comença la seva sèrie de desgracies particulars que li passaran durant la cursa al trencar part de la sola de la sabatilla. Unes coses i d’altres fan que gairebé sense escalfar i una mica neguitosos entrem a la zona de sortida uns dotze minuts abans de les 9.00h. Ens tenim que ficar a la part més enrederida del nostre calaix, amb corredors amb una marca prevista de 3h45’, el que farà que a la sortida tinguem que avançar una gran quantitat de gent. Últims comentaris d’ànim i ens “despedim” del Josep ja que ell anirà a un altre ritme.

Dit i fet, en pic comença la cursa ens passem els 2-3 primers kilòmetres zigzaguejant tota la estona intentant avançar corredors. Però com diu la dita castellana, ‘no hay mal que por bien no venga’, i aquest inici de cursa tant atapeït de gent fa que sense voler-ho controlem el ritme inicial. De fet, el primer parcial de 5K es el més lent de tota la cursa, i arribem a aquest primer control de pas 17 segons per sobre del temps previst. A partir d’aquí ja podem agafar ritme de creuer i poc a poc anem passant els punts quilomètrics. Arribem al 10K ja amb una avantatja de 10 segons sobre l’estimació, i el que és més important, amb millors sensacions que no pas les que teníem als cinc primers kilòmetres. Durant tota la cursa hi ha molta animació, però es tot just al pas dels kilòmetres 12 fins al 15 on trobem molta més gent. Cada vegada em trobo més a gust a la cursa i amb ganes d’arribar a la mitja marató. De fet hi ha algun kilòmetre que ens tenim que frenar una miqueta perque anem massa ràpid. Passem la MM en 1h33’52”, gairebé 40 segons millor que el teníem marcat en aquest punt.

Amb l’Alex no parlem gaire, tot just creuem unes paraules de tant en tant per donar-nos ànims o per preguntar-nos mútuament que tal anem. No sembla que tingui que influir gaire, però psicològicament ens és una gran ajuda el anar tots dos junts. En varies ocasions penso com l’anirà al Josep (al acabar la cursa l’Alex em comenta que ell també ha anat pensant com estaria el nostre company d’entrenaments).

Arribem al 25K i l’avantatja sobre el temps previst ja és de 1’20”. Penso que es un bon coixí per quan arribi el defalliment i tinguem que baixar una mica el ritme. Intentem controlar una mica fins arribar al 30K, ja que havíem llegit que la clau de la cursa estaria entre els kilòmetres 30 al 35, on hi havia una petita pujadeta i una zona de petits tobogans (molt petits doncs el perfil és mooolt planet). El coixí augmenta una miqueteta més al pas del 30K i ja tenim 1’30” de marge. Sorprenentment, la que tenia que ser la zona dura de la cursa no ho és tant per nosaltres i, ara ja sí començant a patir una miqueta, al arribar al 35K l’avantatja ha augmenta fins el 1’50”.

A partir d’aquí ja comencem a restar. Set, sis, cinc ... Els kilòmetres es fan llaaaargs però el ritme no decau i els parcials segueixen sortint tant constants com tota la cursa. La gent no para d’animar i a partir del 39K hi ha tanta que fan com una mena de passadís a l’estil del Tour de França. Entrem a l’últim kilòmetre i ja no podem amagar l’alegria que ens envaeix. Ara som nosaltres els que encoratgem a la gent a que no pari d’animar. Tot just abans d’arribar a la passarel.la sobre l’aigua veig a la meva família, tant o més contents que jo. 

Entrem a la catifa blava exultants i amb la sensació d’haver ficat la cirereta al pastís. Tot just creuar la línia d’arribada ens fonem en una abraçada amb l’Alex. Ho hem aconseguit !!     

El temps final, 3h07’50” (hem “doblat” ja que la segona MM l’hem fet en 1h33’58”) es molt millor del que podíem haver arribat a somiar.

Però l’alegria no podia ser completa fins que no veguéssim entrar al Josep. Esperem a la zona d’arribada fins les 3h40’ i no el veiem. Decidim anar cap a la zona del guarda-roba amb els pitjors presagis, però per sort, tot just arribar ens el trobem allà. Durant la cursa se li va acabar de trencar la sola de la sabatilla, li va petar un gel dintre de la butxaca del pantalonet i a sobre, a partir de mitja cursa, el garmin li va començar a donar avisos de memòria plena .. i amb tot això va acabar en unes més que meritòries 3h30’.

Després d’una bona dutxa van anar a celebrar-ho amb un bon arròs a banda en un restaurant a primera línea de la platja de la Malvarosa, on ja podeu imaginar quin va ser el principal tema de conversa :P